Ha sobreviscut la nostra espècie gràcies a les àvies?

No és casualitat que tant en els humans com en la resta de simis el període reproductiu finalitzi a la mateixa edat, al voltant dels quaranta anys. Compartim un trajecte en comú que se separa farà només 7-23 milions d’anys, un temps ínfim en termes evolutius. És per això que les nostres històries de vida són tan similars: ens caracteritza un creixement lent, una maduració sexual tardana i molta cura parental. Però a diferència dels altres primats, els humans (i en concret, les dones) continuem gaudint d’una vida plena i llarga després de perdre la fertilitat. La teoria suggereix que la selecció natural hauria d’afavorir individus que es reprodueixin fins a la fi dels seus dies, i tal predicció es contempla en tots els animals, excepte per l’ésser humà i dues espècies de balena dentada; l’orca (Orcinus orca) i la balena pilot (Globicephala macrorhynchus). La menopausa és un trencaclosques que molts investigadors estan capficats en resoldre, tant per la seva aparent contradicció com per la seva evident singularitat.

ÉS LA MENOPAUSA FAVORABLE?

La resposta es troba en el clàssic compromís de qualitat vs. quantitat. La teoria de la grandmother (àvia en anglès) explica que les femelles adultes finalitzen la reproducció per cuidar de la descendència ja existent. La quantitat de fills i filles es redueix, però poden centrar la seva energia per millorar les condicions de vida i supervivència dels seus néts. D’aquesta forma les mares poden deslletar abans d’hora i continuar reproduint-se, amb la tranquil·litat que les àvies estaran allà per ajudar. Entre els habitants de Hadza, una tribu de caçadors i recol·lectors a Tanzània, la variància que es troba en el pes dels infants es correlaciona positivament amb el temps que passen les àvies buscant menjar. I no és només en l’espècie humana que les àvies són imprescindibles, sinó que en les orques, són justament les més velles les que guien els seus companys als bancs de salmó. En època d’escassetat les orques menopàusiques es troben al capdavant del grup i troben aliment gràcies a una bona suma d’anys d’experiència. Les àvies són un reservori d’informació ecològica i, sense elles, la supervivència del grup es veuria afectada.

Però és la teoria de la grandmother suficient per explicar la menopausa? En els elefants i altres animals socials amb una alta esperança de vida, les femelles més grans també confereixen beneficis importants als seus familiars, inclosos els nets i netes. Tot i així, aquestes femelles mantenen la capacitat habitual de reproduir-se fins al final de les seves vides.

CONFLICTES FAMILIARS

Si la teoria de la grandmother no és suficient per explicar la menopausa, quins altres factors ho fan? Les orques necessiten alimentar-se un 42% més quan estan alletant, i és que engendrar i criar un bebè és molt costós. En un ambient on els recursos són limitats, tenir fills augmenta de forma substancial la competència dins el grup. El conflicte reproductiu entre generacions és universal en societats animals cooperatives i es resol amb l’esterilitat temporal o irreparable d’alguns individus. Però per què en només aquestes tres espècies són les àvies qui cedeixen? Per què no són els més joves qui ajuden en la criança, com en la majoria d’espècies? Tant els humans, com les orques i com les balenes pilot, tenen una dinàmica grupal completament diferent de la resta del món animal, i que explica aquest fenomen tan únic.

En moltes espècies de mamífers socials, el mascle dispersa i canvia de grup evitant així problemes de consanguinitat. Però en els ximpanzés i bonobos (i segurament també en els primers Homo sapiens) és la femella qui migra, en lloc del mascle, i aquesta mera diferència, ho canvia tot. En la gran majoria d’animals el grau de familiaritat amb la resta de grup tendeix a disminuir, però en els humans (no moderns) és justament al revés; les femelles comencen totalment de nou en el grup on migren i van guanyant familiars amb el pas del temps.

En les orques i en algunes balenes pilot acaba passant el mateix, tot i que ni mascles ni femelles dispersen. Per evitar l’endogàmia, les femelles adultes copulen amb mascles d’altres grups i, per tant, els nounats no arriben mai a conèixer els seus pares respectius. Neixen amb pocs familiars, i a mesura que passen els anys van naixent nous germans, cosins i fills. Generalment, el grau de familiaritat decreix amb el temps en els mamífers excepte pels humans (no moderns) i en algunes balenes dentades, que augmenta. És casualitat que siguin justament aquestes espècies les que presentin la menopausa?

Davant una situació de competència pels recursos, com ho és la criança, tant els humans com les balenes dentades eviten perjudicar la resta de grup quan està compost majoritàriament per familiars. Un estudi longitudinal de Croft et al. comprova que la menopausa en les orques apareix en el pic més alt de grau de familiaritat en el grup. Prefereixen copular i competir amb el grup quan encara són joves i no tenen gaires familiars, però eviten la reproducció en el moment que el nombre de filles i germanes és massa alt, ja que comparteixen el 50% dels gens amb elles i no els interessa perjudicar-les.

La menopausa continua sent un misteri evolutiu i encara no som capaços de respondre amb certesa quina és la seva funció. El més plausible és que sigui un conjunt de factors que hagin permès i facilitat l’aparició de la menopausa en aquestes espècies i no té cap sentit buscar una única resposta. Ara per ara, tant la teoria de la grandmother com la del conflicte intergeneracional són els factors que semblen tenir més pes. En arribar a la vellesa, disminuir la competència amb les teves filles i, fins i tot, ajudar-les amb la criança de la descendència és tan exitós pels teus gens com per arribar a aturar la reproducció. La diversitat de la vida ens ensenya una altra vegada que les espècies no segueixen un sol camí, que el que és beneficiós per a tu potser no ho és per a mi i que, fins i tot en un món on la reproducció sembla que ho sigui tot, potser parar és la millor solució.

BIBLIOGRAFIA

Brent, L.J.N. et al. (2015) “Ecological knowledge, leadership, and the evolution of menopause in Killer Whales,” Current Biology, 25(6), pp. 746–750. Available at: https://doi.org/10.1016/j.cub.2015.01.037.

Croft, D.P. et al. (2017) “Reproductive conflict and the evolution of menopause in Killer Whales,” Current Biology, 27(2), pp. 298–304. Available at: https://doi.org/10.1016/j.cub.2016.12.015.

Hawkes, K. and Coxworth, J.E. (2013) “Grandmothers and the evolution of human longevity: A review of findings and Future Directions,” Evolutionary Anthropology: Issues, News, and Reviews, 22(6), pp. 294–302. Available at: https://doi.org/10.1002/evan.21382.

Hawkes, K. et al. (1998) “Grandmothering, menopause, and the evolution of Human Life Histories,” Proceedings of the National Academy of Sciences, 95(3), pp. 1336–1339. Available at: https://doi.org/10.1073/pnas.95.3.1336.

Johnstone, R.A. and Cant, M.A. (2010) “The evolution of Menopause in cetaceans and humans: The role of Demography,” Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 277(1701), pp. 3765–3771. Available at: https://doi.org/10.1098/rspb.2010.0988.

Lahdenperä, M. et al. (2012) “Severe intergenerational reproductive conflict and the evolution of Menopause,” Ecology Letters, 15(11), pp. 1283–1290. Available at: https://doi.org/10.1111/j.1461-0248.2012.01851.x.

McAuliffe, K. and Whitehead, H. (2005) “Eusociality, Menopause and information in matrilineal whales,” Trends in Ecology & Evolution, 20(12), p. 650. Available at: https://doi.org/10.1016/j.tree.2005.09.003.

Peccei, J.S. (2001) “A critique of the grandmother hypotheses: Old and new,” American Journal of Human Biology, 13(4), pp. 434–452. Available at: https://doi.org/10.1002/ajhb.1076.

Schubert, C. (2015) “Benefits of menopause: Good fishing,” Biology of Reproduction, 92(6). Available at: https://doi.org/10.1095/biolreprod.115.129833.