Rest in peace: desitjos perillosament mortals
La vida és néixer, créixer, reproduir-se i morir. En la imaginació humana la mort agafa una forma despietada que truca a la porta en el moment i en el lloc menys esperat. La mort potser és el final de la nostra vida com a individus, però forma part del cicle biològic de tota espècie i és necessària per a la mobilització de recursos i energia. Al final, la mort és una conseqüència lògica del cicle vital, l’espurna que dóna pas a les noves generacions. La majoria d’animals es reprodueixen diverses vegades al llarg de la seva vida, amb un pic d’alta fecunditat poc després de la maduresa sexual que va disminuint lentament fins a la senescència. En canvi, altres organismes es reprodueixen una sola vegada i després moren. Concentren tota la seva energia en una sola tanda de descendència i la seva vida es consumeix de forma accelerada. Els pares donen la benvinguda als nounats amb la seva pròpia mort.
AIXÒ VA DE TENTACLES…!
El pop és un animal conegut per la seva intel·ligència i per la seva gran capacitat per camuflar-se, però poques persones són coneixedores de la seva estratègia reproductiva. Es reprodueixen de forma massiva, però només una vegada a la vida. Aquesta estratègia s’anomena semelparitat i també es dóna en alguns insectes, aranyes i fins i tot en alguns mamífers marsupials. Els mascles moren dies després de la còpula, mentre que les femelles aguanten fins a l’eclosió dels ous. Després de la fecundació busquen una zona tranquil·la i ponen d’entre 10.000 a 100.000 ous, que col·loquen en tires penjant del sostre d’una cova, formant una estructura semblant al raïm. El desenvolupament embrionari dura entre 1 i 4 mesos i durant aquest temps la mare protegeix la seva posta, l’oxigena i la neteja. Tota la seva atenció i energia es dirigeix en cuidar la seva descendència, deixant enrere activitats tan senzilles com caçar i menjar. No es mou del lloc i utilitza les seves reserves energètiques per sobreviure. El pop femella és una super mare! Després de tot l’esforç, al final mor en veure néixer els seus fills.
La semelparitat també té el nom de reproducció suïcida. Però és realment una mort voluntària? Com poden uns individus adults sans morir en tan sols dies o mesos sense cap raó aparent? S’han descrit quatre indicadors claus que apareixen durant la senescència del pop:
- No s’alimenten.
- La pell del voltant dels ulls es redueix, fent l’efecte que els ulls creixen.
- Apareixen lesions blanques a la pell.
- Es desplacen de forma no dirigida i sense coordinació.
Sembla com si a poc a poc deixessin enrere les ganes de viure, flotant d’un lloc a un altre sense cap rumb i degradant-se lentament fins a l’últim batec del cor (o en el cas dels pops, dels tres cors). Però com pot un únic esdeveniment tan natural i comú com la reproducció desencadenar tots aquests canvis?
LA SENESCÈNCIA
Els investigadors no han trobat encara una resposta clara, però sí poden afirmar amb bastanta seguretat que la mort després de la còpula no és un suïcidi, sinó que és una mort programada i els pops no tenen cap altra opció que morir. Tant sí com no, mantenir el llegat de l’espècie posa fi a la vida dels progenitors. S’ha trobat una estructura clau que resol part del misteri i es troba en el cervell: la glàndula òptica. Aquesta glàndula augmenta de mida quan el pop arriba a la maduresa sexual i secreta hormones que estimulen el creixement dels òrgans reproductors i la síntesi dels gàmetes. A més a més, influeix en el comportament de l’alimentació i en la sensació de sacietat. Després de la còpula, la glàndula secreta molècules que podrien afectar les vies esmentades, explicant per què els pops deixen de caçar.
ADAPTACIÓ NATURAL O ERROR FATAL?
La idea que la mort autoprogramada sigui adaptativa sembla, d’entrada, absurda. Les característiques seleccionades en un ambient determinat normalment són característiques que afavoreixen la supervivència. Com pot ser la mort, en si, beneficiosa per a l’individu?
No és beneficiosa per a l’individu, sinó pels gens que passaran a la descendència. Els animals semèlpars tenen una taxa de supervivència en l’estat adult força baixa (comparat amb la supervivència dels juvenils), i l’evolució ha afavorit aquells organismes que s’ho juguen tot en una sola reproducció i que no retenen els recursos per a una futura còpula poc probable. En canvi, els animals iteròpars es reprodueixen més d’una vegada al llarg de la seva vida. Mentre tenen descendència han de procurar sobreviure i, per tant, han de repartir l’energia en dues activitats diferents: reproduir-se i no morir. No poden destinar tants recursos a la cria i normalment tenen una menor producció de fills. Es dóna sobretot quan la supervivència de l’adult és altament variable i no surt a compte arriscar tot l’esforç reproductiu en un sol episodi. La posta podria no sortir bé, i millor guardar energies per un futur, sent probable que tinguin encara més oportunitats per endavant.
TOT PER UNA BONA CAUSA
Els pops no són els únics que sacrifiquen la seva vida pels fills. És ben sabut que els pregadeus (Mantis religiosa) perden el cap i els salmons neden a contracorrent fins que ja no poden més. Tot per una bona causa. Morir per deixar que els fills sobrevisquin, donar una vida perquè en neixin moltes. Podria semblar un gest d’heroisme o d’altruisme extrem, però aquests animals només segueixen els seus instints, comportaments que es troben registrats en el genoma. La bona causa, llavors, seria mantenir els gens de l’individu. La finalitat seria passar el material genètic a organismes més nous abans l’organisme primer perdi aquesta capacitat (normalment en morir). La naturalesa és força eficient i acaba trobant camins inesperats per conservar la valuosa i misteriosa vida.
BIBLIOGRAFIA
Anderson, R., Wood, J. and Byrne, R., 2002. Octopus Senescence: The Beginning of the End. Journal of Applied Animal Welfare Science, 5(4), pp.275-283.
Deborah E Shelton, J., 2013. Are Internal, Death-Promoting Mechanisms Ever Adaptive?. Journal of Phylogenetics & Evolutionary Biology, 01(03).
Maderspacher, F., 2016. Death and the octopus. Current Biology, 26(13), pp.R543-R544.
Ranta, E., Tesar, D. and Kaitala, V., 2002.Environmental Variability and Semelparity vs. Iteroparity as Life Histories. Journal of Theoretical Biology, 217(3), pp.391-396.
Ranta, E., Tesar, D. and Kaitala, V., 2002.Semelparity versus iteroparity and the number of age groups. Evolutionary Ecology Research, 4, pp.169-179.
Wang, Z. and Ragsdale, C., 2018. Multiple optic gland signaling pathways implicated in octopus maternal behaviors and death. Journal of Experimental Biology,.
