Monògams o polígams? Què som? PART 2: Origen de la nostra estratègia reproductiva

Monògams o polígams? Què som? PART 2: Origen de la nostra estratègia reproductiva

Si fem una ullada al nostre voltant, fàcilment observarem parelles de totes les edats agafades de la mà, ofertes de viatges romàntics per a dues persones, llits de matrimoni amb dos coixins i cançons d’amor a duet. La nostra societat sembla estar creada per a la vida monògama, però vol dir això que la monogàmia és la regla general? Segons diversos autors, només el 16% de 853 cultures estudiades prescriuen la monogàmia, sent la cultura occidental una d’elles [1]. La resta de cultures permeten legalment la poligàmia i, per tant, està acceptada a molts indrets diferents del món. Tot i així, en aquestes societats només el 5-10% dels homes estan casats amb més d’una dona i el 0,5% de les dones estan casades amb més d’un home [1]. La monogàmia sembla ser l’estratègia reproductiva més utilitzada pels humans. Però si la vida en parella és tant natural, com és que molts de nosaltres decidim trencar l’exclusivitat sexual?

Fig. 1. Infidelitat dins la parella. Font: https://www.freepressjournal.in/weekend/lockdown-effect-emotional-infidelity-on-the-rise

Alguns biòlegs i antropòlegs busquen resposta en el nostre parent viu més proper, el ximpanzé (Pan troglodytes). Estudiant aquesta espècie podríem reconstruir com vivien els nostres ancestres fa 7 MA, i conèixer, així, l’origen de la nostra sexualitat [2]. Els ximpanzés viuen en grups de múltiples mascles i femelles, i són animals promiscus; els mascles copulen amb vàries femelles i les femelles copulen amb varis mascles. No formen parelles per a cuidar la descendència, sinó que les femelles amb cries tendeixen a ajuntar-se i formar grups de suport [3].

DIMORFISME SEXUAL

El dimorfisme sexual es defineix com les variacions en la forma, coloració o mida entre mascles i femelles d’una mateixa espècie. S’ha observat una correlació entre l’estratègia reproductiva i el grau de dimorfisme sexual. Els primats promiscus (com els ximpanzés) o monògams (com els gibons) presenten un dimorfisme baix, mentre que les espècies polígines (com els goril·les) presenten un dimorfisme elevat. A diferència de la promiscuïtat, la poligínia no és l’aparellament de múltiples mascles amb múltiples femelles, sinó que un sol mascle (l’alfa) s’aparella amb més d’una femella.

Fig. 2. Dimorfisme sexual molt baix en gibons (monògams), baix en ximpanzés (promiscus) i elevat en goril·les (polígins). Font: https://evolmedwomenshealth.weebly.com/sexual-dimorphism.html

Els mascles d’espècies primat polígines tenen una mida de cos més gran que les femelles, tenen ullals més llargs i tendeixen a presentar trets sexuals secundaris vistosos (adornaments facials i àrees acolorides a la pell) [4]. Aquestes característiques són necessàries per a enfrontar-se als altres mascles i quedar-se amb totes les femelles del grup. Si els humans fóssim una espècie polígina esperaríem veure diferències exagerades entre els dos sexes, però els humans tenim poc dimorfisme sexual en quant a pes corporal i per tant, seríem una espècie monògama o promiscua.

Tot el que he explicat fins aquí sembla indicar que el nostre passat era força promiscu, però alguns experts tenen una opinió diferent. Pensen que el fet que els ximpanzés siguin promiscus no prova res respecte la vida dels nostres ancestres, i afegeixen que la nostra sexualitat podria provenir d’una estratègia més similar a la del goril·la (Gorilla sp.) , la poligínia.

Però com poden proposar que els primers homínids eren polígins si ja hem vist que l’ésser humà presenta un dimorfisme sexual molt baix? Tot i així, trobem diferències significatives entre sexes respecte la força física i en alguns trets sexuals secundaris, com ara la barba o la veu greu en els homes i els pits prominents en les dones [4]. Per tant, aquestes diferències entre els dos sexes en l’ésser humà ens podrien indicar un origen basat en la poligínia.

Fig. 3. Dimorfisme sexual: adornaments facials. Mandrillus sphinx (dalt a l’esquerre), Nasalis larvatus (dalt a la dreta), Pongo abelii (a baix a l’esquerre) i Homo sapiens (a baix a la dreta). Font: inaturalist.org i https://www.newfashioneveryday.com/heres-why-you-should-grow-a-beard/.

A més a més, fòssils trobats del gènere Australopithecus (possible avantpassat de l’Homo sapiens) mostren un dimorfisme sexual notable, fent-nos pensar també que els primers homínids podrien ser polígins [5].

Aquests arguments, però, no acaben de convèncer a la comunitat científica i el debat segueix obert. Diferents estudis paleontològics apunten evidències en contra d’una morfologia similar als goril·les en els nostres ancestres i a favor d’una morfologia similar als ximpanzés:

  • El dimorfisme sexual dels Australopithecus és elevat en quant a mida dels ullals [6], però és menys pronunciat quan mirem la mida corporal [7].
  • Trobem evidències en el registre fòssil que Ardiphitecus ramidus (anterior a l’Australopithecus) tenia una morfologia similar als ximpanzés [8], i per tant presentaven poc dimorfisme sexual.
  • L’any 1975 l’equip de Donald Johanson descobreix un grup de fòssils a Etiòpia anomenat First family (“primera família”) que comprèn un mínim de 13 individus d’Australopithecus afarensis en el qual s’han identificat tres mascles adults i dues femelles adultes. Segons aquest jaciment vivien en grups de múltiples mascles i femelles, tal com ho fan els ximpanzés actuals [2].

En conclusió, trobem estudis que ens indiquen que els primers humans possiblement vivien en grups socials promiscus com els ximpanzés i d’altres que ens indiquen que els primers humans vivien en grups socials polígins com els goril·les.

Fig. 4. Esquelet de humà, Australopithecus afarensis (mascle i femella) i ximpanzé. Font: https://www.nature.com/scitable/knowledge/library/australopithecus-and-kin-145077614/

Continua la confusió…MIDA DELS TESTICLES

Un altre argument que afavoreix la visió d’una vida ancestral similar a la dels goril·les és la mida petita dels testicles dels humans. Els primats promiscus (com els ximpanzés) no competeixen físicament per a les femelles, ja que tots els individus aconsegueixen copular i no han de lluitar per a obtenir l’exclusivitat sexual de les femelles del grup. Per tant, aquestes espècies tenen poc dimorfisme sexual; no necessiten ullals esmolats ni cossos extremadament forçuts per a aparellar-se. Tot i així, estan programats per a transmetre la seva informació genètica i continuen competint per a obtenir la major descendència possible. Com un mascle pot assegurar-se que sigui el seu esperma el que fecundi la femella, si aquesta copula també amb altres individus? La teoria de la competència espermàtica ens explica que els mascles amb testicles més grans ejaculen més quantitat d’esperma i així augmenta la possibilitat de fecundar la femella i passar els seus gens a la descendència [4]. Els ximpanzés i bonobos tenen testicles grans en relació a la mida del cos, mentre que els goril·les tenen testicles relativament petits, ja que la seva competència és física i no espermàtica. Com que els humans tenim els testicles més petits que el ximpanzés en relació a la mida del cos, algunes persones argumenten que les societats ancestrals devien diferir bastant dels grups de ximpanzés, i que devien ser més similars als grups de goril·les, un sol mascle i múltiples femelles.

Fig. 4. Diferent mida dels òrgans sexuals en diferents espècies. Font: Mark Maslin, The Cradle of Humanity.

Però aquest argument tampoc sembla suficient per determinar que els primers homínids eren polígins. Els homes tenen els testicles més petits que els ximpanzés en relació a la mida corporal, però tenen els testicles força més grans que els goril·les [4]. Es troben, per tant, en un punt entremig. Alguns experts diuen que els primers homínids devien tenir els testicles grans com els ximpanzés i que, al llarg del temps, es van anar reduint fins a arribar a la mida actual. De fet, els primats monògams (com els gibons) també tenen els testicles petits, ja que tenen exclusivitat sexual i no necessiten competir amb altres mascles amb la quantitat d’esperma. Podria ser, llavors, que el nostre origen fos promiscu (testicles grans) i anéssim incorporant tendències monògames (disminució de la mida dels testicles) fins a arribar a l’estratègia sexual de l’ésser humà actual, amb una mida de testicles mitjana.

PODEM TREURE ALGUNA CONCLUSIÓ?

La informació actual que disposem no ens aclareix quina devia ser l’estratègia reproductiva dels nostres ancestres. Per una banda, algunes persones postulen que devíem ser polígins com els goril·les.

  • Els humans conservem alguns trets secundaris sexuals que ens podrien fer pensar que en un passat teníem un elevat dimorfisme sexual, que es correlaciona amb la poligínia. També es troben fòssils dels primers homínids amb diferències pronunciades entre els dos sexes.
  • Els homes presenten testicles petits en comparació als ximpanzés. El ximpanzé és un animal promiscu i la competència entre mascles és principalment espermàtica. Uns testicles més petits ens indiquen que segurament els homes no devien competir amb la quantitat d’esperma, i per tant, es descarta la promiscuïtat.

Per altra banda, també podríem haver sigut promiscus com els ximpanzés.

  • El ximpanzé és l’espècie viva més propera a l’ésser humà.
  • Els antropòlegs no s’acaben de posar d’acord respecte el dimorfisme sexual dels primers homínids, i alguns fòssils mostren un dimorfisme baix o similar al del ximpanzé.
  • La mida dels testicles dels homes és més petita que la dels ximpanzés, però també més gran que la dels goril·les.

De moment no podem afirmar amb certesa quin és l’origen de la nostra sexualitat i necessitem recollir més proves per a arribar a una conclusió fiable.  Tot i que hi hagi disputes i els científics opinin diferent, hi ha força consens que l’estratègia dels nostres ancestres devia ser polígama, ja fos promiscua o bé polígina. Cap dels nostres parents més propers practica la monogàmia i és poc probable que nosaltres ho féssim. Però les societats humanes actuals no són com els grups de ximpanzés i bonobos, ni com els grups de goril·les. De la mateixa manera que la nostra vida social i cultural ha anat variant al llarg del temps, també ho ha fet la nostra sexualitat. Com hem acabat vivint en societats pensades per a parelles? El nostre origen polígam podria explicar el poliamor o la infidelitat? A la següent entrada faig un repàs de l’evolució de la nostra estratègia reproductiva, des dels primers homínids fins a l’ésser humà actual.

BIBLIOGRAFIA

[1] Fisher, H., 1992. Anatomy Of Love. EDITORIAL ANAGRAMA.

[2] Slurink, P., 1999. Culture and the Evolution of the Human Mating System. In: D. Smillie, J. van der Dennen and D. Wilson, ed., The Darwinian Heritage and Sociobiology. Praeger.

[3] Mittermeier, R.A., Rylands, A.B. & Wilson, D.E. eds (2013). Handbook of the Mammals of the World. Vol 3. Primates. Lynx Edicions, Barcelona.

[4] Dixson, A., & Henry, T. (2015). Primate sexuality.

[5] Richmond, B. (1995). Size variation and sexual dimorphism in Australopithecus afarensis and living hominoids. Journal of Human Evolution, 29(3), 229–245. doi:10.1006/jhev.1995.1058 

[6] Frayer, D. & M.H. Wolpoff. 1985. Sexual dimorphism, Ann. Rev. Anthropol. 14: 429-73.

[7] McHenry, H.M. 1991. Sexual dimorphism in Australopithecus afarensis, Journal of Human Evolution, 20: 21-32

[8] White, T.D., Suwa, G. & Asfaw, B. 1994. Australopithecus ramidus, a new species of early hominid from Aramis, Ethiopia. Nature, 371, 306-312

1 thought on “Monògams o polígams? Què som? PART 2: Origen de la nostra estratègia reproductiva

Respon a Monògams o polígams? Què som? PART 3: Evolució i humans actuals – GAMETALIA Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *