Monògams o polígams? Què som? PART 1: Estratègies reproductives dels primats

L’ésser humà és un animal molt influenciat per la cultura. Aquest fet dificulta discernir entre  conductes d’origen biològic i conductes d’origen cultural, tot i que el fet de tenir cultura és en realitat una característica biològica dels humans. Aquesta característica la compartim amb altres animals com els dofins, els ximpanzés o els corbs. Així que potser l’exercici no consisteix tant en discernir entre diferents conductes, sinó discernir en una mateixa conducta quina és la part biològica i quina és la part cultural, si en té.

Tots els humans ens alimentem per a sobreviure, però la manera en què ho fem és cultural. Jo menjo del meu propi plat amb forquilla i ganivet, però si hagués nascut a la Xina utilitzaria bastonets i si hagués nascut a Etiòpia engraparia el menjar amb les mans en un plat comunitari. Aquest n’és un exemple evident, però són les abraçades fruit de la nostra biologia o de la nostra cultura? I el somriure? I l’ideal de bellesa? Existeixen conductes o idees que tenen un origen poc clar. Els antropòlegs fa temps que proven de resoldre aquestes preguntes, però fins fa poc no havia arribat el debat amb tanta força a la població estàndard, sobretot entre els joves, i amb una pregunta en concret. Els humans, per naturalesa, som monògams o polígams? Aquesta pregunta dóna a entendre que si la resposta fos polígams, la monogàmia seria una expressió cultural, i viceversa.

En cap moment pretenc afirmar que una és la conducta natural i l’altra és l’antinatural. La cultura forma part de nosaltres i, per tant, és natural en l’humà (tot i que, com a éssers racionals, tenim el deure de canviar o eliminar tradicions que són immorals). A més, els humans tenim una gran flexibilitat conductual i variabilitat individual, i seria un error pensar que només la poligàmia o només la monogàmia poden cabre en la nostra societat.

Aquesta pregunta es pot abordar des dels estudis interpoblacionals o des de la  biologia. Segurament la fusió d’aquestes dues visions donaria una resposta més completa, però en aquesta entrada només veurem què ens explica el camp de la biologia sobre la nostra estratègia reproductiva, repassant les cinc principals estratègies reproductives dels primats, els nostres parents  més propers.

MONOGÀMIA

La monogàmia és un model d’exclusivitat sexual entre dos individus a llarg termini. Aquesta estratègia s’ha observat en el 10-15% dels primats, una xifra elevada en comparació amb només el 3% dels mamífers. Cap espècie de gran simi (hominidae) forma grups monògams, però sí ho fan altres espècies com els gibbons o alguns tamarins.

Quins avantatges té la monogàmia? Els costos en la recerca de parella es redueixen, ja que idealment només es dóna una vegada. Els mascles no han de competir ni han de lluir-se per atraure a les femelles perquè el coit en la monogàmia està assegurat. La monogàmia, a més, és un segell que garanteix al mascle que la descendència és seva, així que normalment inverteixen energia en cuidar de les seves cries. Per tant, el pes de la criança no recau només en la mare, sinó que també en el pare. Per contra, la monogàmia implica poca diversitat genètica a la descendència.

POLIGÀMIA

Dins de la poligàmia trobem 4 estratègies diferents: la poligínia, la poliàndria, la poliginàndria i la dispersió.

La poligínia és un model reproductiu entre múltiples femelles i un sol mascle a llarg termini. És un model molt freqüent i el trobem entre les espècies de goril·la, de gelada o de mono nassut. Les femelles no només s’asseguren que la descendència estigui protegida pel mascle alfa, sinó que també s’asseguren que gran part de les seves cries hagin heretat els gens d’un mascle fort i dominant. Si es reprodueixen amb el mascle fort, la descendència també ho serà i tindrà més probabilitats de sobreviure. Pel mascle alfa, la poligínia és clarament l’estratègia reproductora més avantatjosa, ja que té disponible un grup de femelles que només es reprodueixen amb ell, i per tant, obté una descendència nombrosa. Sembla el model ideal, però només si aconsegueixes arribar al cim. Els mascles que lluiten i perden contra l’alfa, acaben desplaçats fora del grup, buscant l’oportunitat per aparellar-se amb una femella, amb el perill d’acabar mal parats si el mascle alfa els descobreix.

La poliàndria és un model reproductiu entre múltiples mascles i una sola femella a llarg termini. És un model extremament rar entre els primats que es dóna principalment entre alguns tamarins i titís. En alguns d’aquests grups poliàndrics s’ha observat cooperació en la cura parental, en què els mascles contribueixen conjuntament amb la criança, tot i ser impossible que tots ells siguin els pares. D’entrada no sembla una estratègia molt eficaç, ja que només és una femella la que està donant llum i per tant, el creixement demogràfic del grup és lent. Però alguns estudis donen suport a la hipòtesi que, per factors ecològics i intrínsecs, aquestes espècies tindrien dificultats per atendre les seves cries en parella, i que per tant, la cooperació és un benefici. A més a més, els tamarins i els titís són dels pocs primats que tenen bessons de manera freqüent i l’interval entre parts d’aquestes espècies acostuma a ser baix. D’aquesta manera, tot i ser només una femella la que està donant llum, s’optimitza el creixement demogràfic.

La poliginàndria o promiscuïtat consisteix en la reproducció de mascles i femelles amb més d’una parella, on les relacions sexuals són més variables i de curt termini. A la natura trobem molts exemples, com ara els ximpanzés, els macacos, els babuïns i els micos aranya. Tot i que sempre hi ha alguns individus que tenen més èxit reproductiu, tots els membres del grup en edat fèrtil normalment aconsegueixen copular. Pel mascle estàndard és un avantatge clar en comparació amb la poligínia, que només el mascle alfa té la opció de coit. Per contra, no poden conèixer la paternitat de la descendència i inverteixen poc en la cura parental. Les femelles acaben cuidant soles les seves cries, però gràcies a la poliginàndria tenen accés a una elevada diversitat genètica, afavorint  la descendència.

Per últim, la dispersió és molt similar a la poliginandria o promiscuïtat, però els individus son solitaris i s’aparellen amb individus que conviuen a la mateixa àrea, sense formar part d’un sol grup. Aquesta estratègia es dóna en orangutans, gàlags i lèmurs ratolí, entre altres primats.

Hi ha una elevada diversitat d’estratègies reproductives. No només existeixen les esmentades, sinó que dins de cada model reproductiu trobem estratègies diferents. No tots els animals monògams ho són de la mateixa manera, ni tampoc tots els animals polígams es comporten igual. Fins i tot, s’han trobat poblacions d’una mateixa espècie que poden tenir estratègies reproductives diferents, depenent de les condicions demogràfiques del grup i de les condicions ecològiques de l’hàbitat. Però, on encaixaria l’ésser humà en tot això? Ara que coneixem les estratègies reproductives principals dels primats, el següent pas és buscar quin és el nostre lloc. A la pròxima entrada del blog, analitzarem quines característiques humanes ens informen sobre la nostra estratègia reproductiva, i d’aquesta manera, conèixer una mica millor la nostra biologia. 

BIBLIOGRAFIA

National Zoological Park. (1994). Letter from the desk of david callinor, (December).

Schaik, V., & Schaik, V. (1999). Re-Evaluating Primate Monogamy, 100(4), 890–907.

Dixson, A., & Henry, T. (2015). Primate sexuality.