Monògams o polígams? Què som? PART 3: Evolució i humans actuals

En les últimes dècades han sorgit conceptes relacionats amb l’amor i amb les dinàmiques afectives que trenquen amb els esquemes tradicionals occidentals. Termes com relació oberta, el poliamor i la no-monogàmia comencen a sonar més familiars, i cada cop son més persones les que expressen sentir-se identificades amb aquests conceptes. Així i tot, la monogàmia encara és dominant en les relacions humanes arreu del món [1]. És una estratègia reproductiva poc comuna en els mamífers, que ens fa preguntar perquè l’ésser humà ha seguit una estratègia tan peculiar. De fet, estudis en primatologia i antropologia apunten que els humans no hem sigut sempre monògams i situen la poligàmia en els nostres orígens, comparant-nos amb els goril·les i els ximpanzés, que tenen estratègies reproductives no-monògames (vegeu PART 2). Determinar amb precisió els motius que han fet canviar el rumb del nostre comportament en la reproducció és difícil, però s’han descrit diferents teories. Què ha passat, al llarg de milions d’anys, per a què els humans passem de ser polígams a voler aparellar-nos amb una sola persona?

AMISTATS ÍNTIMES

Ens hem de situar anys enrere quan els nostres ancestres vivien a Àfrica en boscos frondosos, gaudint de la riquesa dels fruits silvestres i de la protecció dels arbres. Segurament vivien en grups mixtos i practicaven la poliginàndria, estratègia en què diferents mascles s’aparellen amb diferents femelles i viceversa. Les espècies de primats actuals que practiquen aquesta estratègia es consideren promiscues, però els individus tenen les seves pròpies preferències i formen vincles més propers amb uns més que amb altres. Els ximpanzés i els babuïns de la sabana, tot i ser promiscus, tenen amistats del sexe oposat, amb els quals passen més temps i amb els quals comparteixen el menjar. Durant l’època de reproducció, a vegades els mascles monopolitzen aquestes amistats femenines i intenten evitar que altres mascles s’acostin, d’aquesta manera augmenten les probabilitats de fecundar-les [2], [3]. Segurament els ancestres dels humans en aquella època també ho farien, i possiblement alguns tindrien parelles principals i parelles secundàries al mateix temps.

FORA DEL PARADÍS

Farà uns 3 milions d’anys es va produir un canvi en l’ambient a causa del moviment de les plaques tectòniques, que va aixecar una barrera impedint el pas de vents humits. La selva tropical on vivien els nostres avantpassats es va acabar transformant en una sabana, desprotegida i seca [1]. Quan el menjar és escàs, obtenir aliments d’alt valor nutritiu i energètic pot marcar la diferència entre la supervivència i la mort. Els ximpanzés femella durant l’embaràs i la lactància consumeixen més quantitat de carn [4], i aquelles femelles amb bons contactes s’acaben beneficiant dels regals dels seus amics i pretendents, que permeten la supervivència de la seva descendència. Així doncs, tant pels ximpanzés com pels humans, tenir un amic íntim rondant a prop durant l’embaràs i la lactància és beneficiós per a obtenir energia i recursos suficients. La poliginàndria, en un ambient tan dur, podria haver començat a canviar i les relacions promíscues podrien haver anat desapareixent lentament per a substituir-les per relacions diàdiques i més íntimes.

NADONS IMMADURS

Les condicions a la sabana segueixen sent dures, però els homínids van canviant i apareixen noves espècies millor adaptades a aquest ambient. Fa 1 milió d’anys apareix Homo erectus, amb un crani adult que arriba als 700 cm³ i una locomoció bípeda. La pelvis es troba desplaçada cap endavant, fent que el conducte vaginal sigui més estret, i els bebès tenen un crani força voluminós que dificulta el part [1]. El temps de gestació es redueix i els nadons neixen una mica abans, tenint el cap més petit i el cervell menys desenvolupat. Neixen nadons molt immadurs que dependran de la cura parental durant molts anys.

Diversos estudis demostren que la cura bi-parental disminueix la taxa de mortalitat en la descendència [5], [6]. És fàcil imaginar que els nostres avantpassats, que vivien en un ambient inhòspit i els nadons naixien immadurs, comencessin a ajuntar-se en parelles per assegurar la supervivència dels fills i per tant, dels seus gens. És probable que alguns mascles volguessin ajudar les seves amigues embarassades o amb cries, no només per simpatia i amistat, sinó també per l’alta probabilitat que fossin els pares biològics, a causa d’una preferència sexual mútua.

La femella inverteix quantitats d’energia elevades amb la gestació i la lactància, mentre que el mascle només ha de produir l’esperma. Podria semblar que el sexe masculí no desenvolupa un gran paper a la cura de la descendència, però la contribució dels homes a la cura directa o indirecta dels seus fills és elevada en comparació amb la majoria de primats. S’ha calculat que, de mitjana en diferents societats estudiades, els pares interactuen amb la seva descendència un 25-35% del que interactuen les mares, i que en el 77% de les societats els pares contribueixen en major grau a l’aprovisionament de recursos que les mares [7]. La cura bi-parental que s’observa en els humans és un senyal de la implicació cooperativa en la parella, tan característica de la monogàmia.

OVULACIÓ SILENCIOSA

L’estre o època de zel és el període durant el qual les femelles dels mamífers es mostren receptives sexualment i en condicions favorables per a ser fecundades (ovulació). Durant aquest període les femelles pateixen canvis físics que atrauen els mascles, com olors més fortes o l’augment de la mida dels genitals [8]. Alguns mascles de primats, com els ximpanzés, opten per fer guàrdia i vigilar que cap altre mascle fecundi la femella que més els interessa durant l’estre. Així s’asseguren de reduir les trobades sexuals amb diferents mascles durant el període fèrtil i garanteixen la paternitat de la descendència [2], [3].

La dona és dels pocs mamífers que no presenta estre, o bé perquè ha desaparegut del tot o bé perquè s’ha allargat tant que ocupa tot el cicle. Si nosaltres mateixes pràcticament no notem quan estem ovulant, i per tant, quan som més fèrtils, els mascles encara ho perceben amb més dificultat. Així que, si algun home pretén fer guàrdia i vigilar que cap altre individu copuli amb la seva femella predilecta hauria d’estar 24 hores al dia i 7 dies a la setmana alerta. A més a més, a diferència dels altres primats, la dona és sexualment receptiva en qualsevol moment del cicle menstrual i, fins i tot, en períodes com l’embaràs o la menopausa on no pot haver-hi fecundació [9].

El fet que l’ovulació passi desaperecebuda i que la dona sempre estigui activa sexualment, podria ser una estratègia que afavoreix a les femelles mantenir els seus amics especials o parelles sexuals interessades en elles en tot moment del cicle i no només durant alguns períodes [8], [10]. D’aquesta manera es formarien relacions més monògames i estables.

PERÒ LA MONOGÀMIA ESTRICTA EXISTEIX?

Fins aquí he presentat de forma resumida les diferents teories, no excloents, sobre l’evolució de la monogàmia en els humans. Abans de continuar, però, hem de parar un moment per reflexionar sobre les relacions humanes tal com les coneixem actualment. La monogàmia és l’estratègia sexual-afectiva més acceptada, però a la pràctica no sempre es segueix al peu de la lletra. Com pot ser que la majoria d’humans siguin obertament monògams i alhora siguin infidels?

Existeixen diferents estudis etnogràfics que demostren una elevada freqüència de relacions sexuals extramaritals arreu del món [1]. La definició d’adulteri varia en les diferents cultures, algunes considerant-lo un delicte que mereix la mort i d’altres considerant-lo un acte natural en les relacions humanes. En la cultura occidental és força tabú, però tot i així, el 70% de tots els nord-americans tenen una aventura en algun moment durant la seva vida de casats, segons la revista Marriage and Divorce Today (1987).

A l’Amazònia brasilera, els homes i les dones kuikuru es casen a la pubertat i al cap de poc temps comencen a tenir ajois (amants). Els ajois gestionen les seves cites a través d’amics i a l’hora acordada surten del territori comunitari per viure les seves aventures. La majoria dels aldeans mantenen relacions simultànies amb un nombre d’amants que oscil·la entre 4 i 12. Tot i que els matrimonis són monògams, els kuikuru consideren normal la llibertat sexual (extra-marital) [1]. A Nigèria, les dones i els homes kofyar poden escollir un amant legítim si se senten insatisfets sexualment amb el cònjuge. Fins i tot, en alguns casos, aquest amant arriba a viure al mateix domicili on viu la parella de casats [1].

Altres societats en canvi, on la sexualitat femenina és tabú, s’aplica un càstig a conseqüència de l’adulteri només en les dones. Els marits poden tenir relacions sexuals amb prostitutes o concubines, però és delicte quan la dona és infidel.

Tanta prevalença en les relacions extramaritals ens fan pensar que podrien ser naturals en l’ésser humà. La biologia prova de trobar-li una explicació: les còpules extra no només aporten diversitat genètica a la descendència, sinó que també aporten suport i recursos immediats a les dones i als fills.

Els divorcis són un altre aspecte que fa grinyolar la monogàmia estricta. Les persones contrauen matrimoni o bé per amor o bé per propietats i riqueses. Aquesta unió és celebrada com a previsió d’una vida pròspera i feliç. Però més de la meitat de matrimonis acaben en divorci, i normalment amb conseqüències negatives per les persones involucrades [11]. «Tothom té la seva mitja taronja» o «ets l’amor de la meva vida» són frases que segurament perden sentit després de la separació. Tot i això, als Estats units el 75% de les dones i el 80% dels homes que se separen tornen a contraure matrimoni [1]. Sembla que, tot i haver patit un desamor, els humans som optimistes a reviure una nova relació romàntica. Algunes persones anomenen monogàmia seriada a aquest fenomen, mentre que altres ho consideren un tipus de poligàmia.

LLAVORS, QUINA ESTRATÈGIA REPRODUCTIVA SEGUEIXEN ELS HUMANS?

La resposta més encertada segurament és que no existeix un sol tipus d’estratègia reproductiva en els humans. Cap als anys 90, van sorgir idees sobre la sexualitat humana que posaven en manifest la pluralitat de les relacions sexuals-afectives. Les relacions a llarg termini són generalment associades a una gran inversió, al vincle de parella, al sentiment d’amor i a la dedicació durant un període de temps llarg, que abasta no només la relació romàntica sinó també la criança de la descendència. En canvi, les relacions a curt termini són definides com a trobades esporàdiques d’una sola nit on no es crea un vincle estable. Però entre aquests dos extrems trobem infinits tipus de relacions que tenen trets intermedis. Per exemple, en la poligínia, l’home manté característiques dels dos tipus de relació: vincles forts i de gran inversió, alhora que manté una vida sexual variada.

L’ésser humà té adaptacions del comportament que faciliten establir relacions tant a curt termini com a relacions de llarg termini [12]. Tenim un repertori d’aparellament pluralista que varia segons el context. Els factors que influencien les nostres decisions a l’hora de buscar parella són biològics, culturals i ecològics [12], [13].

Dintre dels factors biològics trobem el sexe i les característiques personals, com ara el valor genètic i/o social de l’individu i el període de fertilitat. Tant els homes com les dones poden voler mantenir relacions llargues o relacions curtes, però es creu que els motius i beneficis d’escollir un tipus de relació o altre varien segons el sexe, a causa de diferències fisiològiques. S’ha demostrat que els homes busquen relacions a curt termini de forma més activa que les dones i s’observa en comportaments com ara la còpula fora de la parella o els nivells de consumició de pornografia i prostitució [12]. Aquests resultats donen suport a la idea que el sexe masculí inverteix menys recursos a la descendència i tendeix a buscar el màxim de parelles possibles.

Dintre dels factors culturals i ecològics trobem la duresa de l’ambient, la guerra, origen de residència i els patrons d’herència. Els nens i nenes exposats a ambients estressants acostumen a tenir més problemes d’afecció que els que viuen en ambients previsibles i segurs. S’ha observat que tendeixen a desenvolupar estratègies reproductives oportunistes, més curtes i menys demandants [12]. També trobem diferències en el tipus d’estratègia dominant segons la ràtio entre sexes d’una població. Cultures on hi ha més homes que dones hi ha una tendència a formar relacions a llarg termini, mentre que cultures on hi ha més dones que homes es formen relacions de tipus més curt [13].

Fins i tot, també s’ha discutit la possibilitat que les preferències en mantenir un tipus de relació o altre són heretables i depenen dels nivells hormonals, com ara la testosterona [12].

En definitiva, no hi ha una única manera de relacionar-se ni tampoc hi ha una manera millor que altra. Les nostres decisions a l’hora de buscar parella varien segons la nostra personalitat, cultura, infància, característiques pròpies i de la parella, edat, sexe, … i fluctuen al llarg del temps i del context. Pràcticament tota estratègia reproductiva coneguda és practicada per a algú en alguna part del món. Fins i tot, alguns de nosaltres escollim el celibat o renunciem a tenir fills i filles: la mort genètica. Som un animal molt mal·leable.

Els experts continuen treballant per entendre millor les diferències entre individus i entre les poblacions en quant a tipus de relacions i busquen respostes nítides en un tema complex i divers. Però crec que és feina de tots i totes acceptar la pluralitat de les relacions sexuals-afectives i no jutjar les persones que tenen un tipus de relació diferent al que coneixem. Potser l’estratègia reproductiva en sí no és tant important, sinó que hem de fer ènfasis en crear relacions basades en el respecte i la transperència, on no hi hagi desigualtat ni toxicitat, ja siguin relacions monògames o polígames.

BIBLIOGRAFIA

[1] Fisher, H., 1992. Anatomy Of Love. EDITORIAL ANAGRAMA.

[2] Tutin, C. (1979). Mating patterns and reproductive strategies in a community of wild chimpanzees (Pan troglodytes schweinfurthii). Behavioral Ecology And Sociobiology, 6(1), 29-38. doi: 10.1007/bf00293242.

[3] Goffe, A., Zinner, D., & Fischer, J. (2016). Sex and friendship in a multilevel society: behavioural patterns and associations between female and male Guinea baboons. Behavioral Ecology And Sociobiology, 70(3), 323-336. doi: 10.1007/s00265-015-2050-6.

[4] O’Malley, R., Stanton, M., Gilby, I., Lonsdorf, E., Pusey, A., Markham, A., & Murray, C. (2016). Reproductive state and rank influence patterns of meat consumption in wild female chimpanzees (Pan troglodytes schweinfurthii). Journal Of Human Evolution, 90, 16-28. doi: 10.1016/j.jhevol.2015.09.009.

[5] Pilakouta, N., Hanlon, E., & Smiseth, P. (2018). Biparental care is more than the sum of its parts: experimental evidence for synergistic effects on offspring fitness. Proceedings Of The Royal Society B: Biological Sciences, 285(1884), 20180875. doi: 10.1098/rspb.2018.0875.

[6] Schneider, J., & Lamprecht, J. (1990). The importance of biparental care in a precocial, monogamous bird, the bar-headed goose (Anser indicus). Behavioral Ecology And Sociobiology, 27(6), 415-419. doi: 10.1007/bf00164068.

[7] Marlowe, F. (2000). Paternal investment and the human mating system. Behavioural Processes, 51(1-3), 45-61. doi: 10.1016/s0376-6357(00)00118-2.

[8] Sillen-Tullberg, B., & Moller, A. (1993). The Relationship between Concealed Ovulation and Mating Systems in Anthropoid Primates: A Phylogenetic Analysis. The American Naturalist, 141(1), 1-25. doi: 10.1086/285458.

[9] Gangestad, S., & Haselton, M. (2015). Human estrus: implications for relationship science. Current Opinion In Psychology, 1, 45-51. doi: 10.1016/j.copsyc.2014.12.007.

[10] Slurink, P. (1999). Culture and the Evolution of the Human Mating System. In J. Van der Dennen, D. Smillie & D. Wilson, The Darwinian Heritage and Sociobiology (pp. 135-161). Westport, Connecticut & London: Praeger.

[11] Earp, B., Sandberg, A., & Savulescu, J. (2012). Natural Selection, Childrearing, and the Ethics of Marriage (and Divorce): Building a Case for the Neuroenhancement of Human Relationships. Philosophy & Technology, 25(4), 561-587. doi: 10.1007/s13347-012-0081-8.

[12] Schmitt, D. (2016). Fundamentals of Human Mating Strategies. In D. Buss, Handbook of Evolutionary Psychology (2nd ed., pp. 294-316). John Wiley & Sons, Inc.

[13] Buss, D., & Schmitt, D. (1993). Sexual Strategies Theory: An evolutionary perspective on human mating. Psychological Review, 100(2), 204-232. doi: 10.1037/0033-295x.100.2.204.